50è Aniversari
1950 - 1953

Iniciem la temporada 1950 i la Federació Catalana de Ciclisme, llavors anomenada Unión Velocipédica Española, aprovà la Junta Directiva següent: president, Celestí Manent; vice-president, Ramon Ortiz; secretari, Josep Betriu; vicesecretari, Jaume Gener; comptador-tresorer, Antoni Puig; vocals, Jaume Aguilera, Ciril Morte, Joaquim Borrell, Josep Mestres, Francesc Rius i Josep Reig.

LŽequip de corredors per a aquesta temporada és una mica nombrós, però encara no suficient quant a qualitat, segons el criteri de Mazas i Betriu, els quals hauran dŽesperar que quedin en llibertat de fitxar alguns dels que tenien ullats. LŽequip queda compost amb els corredors següents: Francesc Casasayas, Pere Ruiz, Federic Bou, Jaume Ponsa, Manel de Pablos, Marcel·lí Bou, Pasqual Iñíguez i Esteve Rodó, tots ells de Terrassa, Serafí Serra, de Castellar del Vallès i Blas Berbal, Josep Andrés, Ramon Alsina y Joan Campillo, tots ells de Barcelona. Guanyaren set curses en un moment en què la competència empenyia de valent.

SŽorganitzen set curses, quatre de les quals són socials i tres federatives. Aquestes últimes eren: IV Premi Penya Ciclista NickyŽs - Copa Avellaneda, IV Premi Manent, SA, i Premi de Matadepera. Les dues primeres tingueren un resultat brillantíssim per a la Penya, en guanyar-les individualment i per equips de clubs. Dominaren als rivals Manel de Pablos, 1r, Francesc Casasayas, 2n, i Blas Bernal, 3r, en la primera de les esmentades curses, i, en la segona, ho van fer Francesc Casasayas, 1r, Josep Andrés, 5è, i Pere Ruiz, 6è.

Fins al 30 de setembre es participa en moltes curses fora de Terrassa, amb resultats excel.lents, i també a la Volta a Catalunya, amb un resultat més que discret. Era el moment de programar lŽequip que hauria de continuar la tasca, i, cercant un conjunt competitiu, sŽaconsegueixen les llicències de sis corredors dŽextraordinària vàlua, amb els quals sŽinicia el que qualifiquem de dècada prodigiosa. Aquests corredors tenien la categoria d'independents, avantsala del professionalisme. NŽeren: Pere Sant, de Sabadell; Joan Crespo i Francesc Tarragona, de Barcelona; i tres aragonesos, Josep Cassorran, Josep Escolano i Marian Corrales.

Com que la llicència és vàlida per participar en curses oficials ja des del 30 de setembre, la Penya inscriu lŽequip als Campionats dŽEspanya dŽIndependents, que sŽhavien de disputar a mig octubre. El resultat no podia ser més brillant puix que, tot just començar, o com el Cèsar veni, vidi, vinci, proclamen la Penya campiona dŽEspanya per equips en entrar en els primers llocs Sant, Crespo i Corrales, trio que des de llavors farien parlar molt.

LŽafició de la Penya bull en viure aquell esdeveniment i encoratja la Junta Directiva cap a noves aventures. I quina en fan: preparen per a aquell Nadal una matinal ciclista que, amb la participació dŽalgun professional, oferí als aficionats, principalment els terrassencs, espectacle i competicions de velocitat. LŽescenari va ser el passeig del Comte dŽEgara, el qual era el més semblant a un velòdrom. Oficialment, a aquesta matinal, se li va donar el nom de I Premi Urbà Interclubs Ciutat de Terrassa. Foren les primeres curses de velocitat després de la guerra, puix que als anys trenta se nŽhavia fet alguna en una pista desmuntable instal.lada al camp de futbol del carrer de Pi i Margall. Les condicions atmosfèriques van ajornar la matinal al dia 31 i fou presenciada per una gran multitud d'aficionats.

En historiar el desenvolupament de la Penya en la temporada 1951, creiem oportú estalviar-ne comentaris i oferir la part més il.lustrativa de la memòria presentada a lŽAssemblea del dia 16 de març de 1952 pel sotssecretari, en Jaume Gener. Diu: "... després dŽaquest migrat preàmbul direm: què hem fet durant lŽany 1951? Sant, Crespo, Corrales, Pons, germans Gadea i els terrassencs, Casasayas, de Pablos, Ponsa, Terry i Iñíguez són els corredors amb els quals podem palesar la nostra admiració i reconeixement per haver portat amb la seva actuació dies de glòria a la Penya, i dels quals serem sempre deutors, no tan sols nosaltres, sinó la ciutat de Terrassa, el nom de la qual sempre surt amb el nostre, havent rebut els millors homenatges arreu dŽEspanya. Bateren el rècord de 27 victòries, de les quals cal destacar el V Premi Catalunya, el VI Premi de Figueres, el XVI Premi Masferrer, el Trofeu Canto Arroyo, el Trofeu Jaume Andreu, el Campionat de Barcelona, el Campionat de Catalunya i el Campionat d'Espanya, i a més tenim en el lloc dŽhonor, com li correspon, un trofeu que sempre simbolitzarà la lluita i el sacrifici de lŽesport ciclista de la nostra ciutat. Aquest trofeu porta el nom dŽEmili Martí, instituït en la cursa preliminar de lŽarribada de la Volta Ciclista a Catalunya al circuit de Monjuïc. Recordem que Emili Martí morí dŽaccident quan participava amb el jersei de la UC Terrassa en una edició anterior de la Volta".

El dia 3 dŽabril de 1952 és aprovada per la federació Catalana de Ciclisme, la nova Junta per a aquesta temporada. La formen: president, Celestí Manent; vice-president, Ramon Ortiz i vice-president segon, Joan Turull; secretari, Josep Betriu; comptador, Joan Blanch; tresorer, Antoni Puig; i set vocals, Joaquim Borrell, Jaume Aguilera, Jaume Gener, Antoni Casasayas, Eduard Soranells, Miquel Navarro i Ramon Palà.

SŽaprova un reglament excursionista davant lŽincrement que adquireix aquesta especialitat i perquè es considera vital per al seu desenvolupament.

Se celebra el VI Premi Penya Ciclista NickyŽs - Copa Costa Avellaneda el 1r de juny, cursa que guanya en Josep Mateu, del CC Barcelona, i la Penya la guanya per equips de clubs de la manera següent: 2n, Joan Crespo; 5è, Josep Malé, i 6è, Joan Escolà.

En aquesta cursa, hi participen dos corredors terrassencs que volem destacar, ja que serien rellevants en lŽesport ciclista. Els inscriu la Unió Ciclista Terrassa: ens referim a Àngel París, impulsor de la saga del seu nom, consolidada més tard pel seu germà Joan, el qual, més jove, encara no era corredor. Àngel París va guanyar la primera cursa social de la Penya, lŽany 1947, i donà molts èxits a la seva entitat i a Terrassa. LŽaltre que volem destacar és Anicet Utset, que al cap de poc temps seria corredor de la Penya, posseïdor dŽuna qualitat que fa que el seu nom surti en llocs dŽhonor dŽaquesta història. Va assolir la categoria professional i prestigià el ciclisme nacional guanyant una Volta a Catalunya i fent segon en lŽedició següent, davant una forta competència nacional i estrangera.

Ara ve la Festa Major de Terrassa i amb ella el Campionat de Terrassa de lŽesport ciclista, cursa que organitza la Unió Ciclista Terrassa. Per al ciclisme terrassenc, com es veurà, va ser una diada de dol.

Els corredors han fet una acurada i esforçada preparació, il.lusionats en ser-ne el guanyador. Però per als corredors terrassencs hi ha quelcom més en joc: la puntual rivalitat esportiva entre ells i les entitats que representaven. LŽambient es trobava molt escalfat, tant com el sol de canícula que aquell estiu queia aplomat ... cremant.

Hi havia un corredor que hi somiava més que ningú, a guanyar-la. Era en Francesc Casasayas, qui, als seus trenta-cinc anys i disset de corredor, acariciava el triomf o almenys proclamar-se campió de Terrassa, amb la qual cosa tancaria amb or la seva més excel.lent vida esportiva i que donaria per acabada en aquell moment. I el somni s'hauria convertit en realitat si la tragèdia no lŽhagués embolcallat a dalt de tot dŽUllastrell.

Allí, quan solament li faltaven uns cinc quilòmetres de baixada fins lŽarribada, situada a la Rambla dŽEgara, quan solament tenia dos corredors davant seu, Mateo i Filbà, que no eren de Terrassa i conseqüentment sense opció al títol, quan el grup que el perseguia, del qual seŽls havia escapat pujant Martorell, es trobava a més de cinc minuts, allí, repetim, era campió de Terrassa d'aquell any. Però, dŽallí no va passar. En el darrer metre fa un parell dŽestrebades oscil.lants, que els que el seguien pensaren que era defalliment, però que, realment, eren agòniques, cau de costat, a la vorera, davant una multitud dŽaficionats que lŽaplaudien i animaven, i no sŽaixeca, ni tan sols es mou ... era mort. Traslladat tot seguit per lŽautomòbil que lŽacompanyava a lŽhospital de Sant Llàtzer, el metge de torn va confirmar la trista realitat.

La necessària autòpsia dictaminava: mort per congestió cerebral produïda per insolació. Ningú, ni el mateix Casasayas, no es va adonar que corria sense gorra, peça ja de per si precària sota aquell sol de migdia. Potser la seva espessa mata de cabell no li va fer sentir la cremor dŽaquell sol abrasador, o almenys no el va sentir fins a dalt de tot dŽUllastrell. El corredor Mateu, d'Olesa de Montserrat, que més tard seria corredor de la Penya, comentava a lŽarribada que havia baixat dues vegades de la bicicleta per arrencar fulles de col dŽalgun dels horts en què passava la cursa, i posar-se-les entre el cap i la gorra, per defensar-se dŽaquell sol implacable. Fou una lliçó pràctica rebuda tard, malauradament.

La seva mort fou molt sentida. El seu caràcter alegre, voluntariós i companyívol li havia captivat moltes amistats i així veiérem un enterrament amb una participació excepcional, encapçalada per les autoritats, seguides per les entitats ciclistes més destacades, tots portant corones de flors, les quals arribaven a la cinquantena. LŽacomiadament era interminable i es reberen gran quantitat de cartes de condol.

La Junta de la Penya, davant la situació de precarietat en què quedava la família, vídua amb tres fills petits, va promoure una Associació dŽAmics amb la missió de proveir dŽuna ajuda econòmica setmanal per al seu sosteniment, i obrí una subscripció popular com a primera aportació, la qual obtingué una resposta molt favorable. LŽavi Rius va fer una excepció i va presidir aquesta Associació.

El dia 29 de juliol fitxem un corredor de Zamora, Pedro Prieto, reforçant així lŽequip que bàsicament formaven Joan Crespo, Francesc Tarragona, Joan Escolà i Josep Malé.

El dia 6 de novembre dŽaquest any 1952 comunica la renúncia a la Presidència en Celestí Manent, després d'exercir-la des de la fundació amb destacada voluntat i encert.

Som a lŽany 1953. A lŽAssemblea celebrada el dia primer de març passa a ocupar la presidència de la Penya el Sr. Ramon Ortiz Ramoneda, que ja era vice-president. Fou aprovada la Junta Directiva següent: president, Ramon Ortiz; vice-president, Josep Betriu; secretari, Joan Blanch; comptador-tresorer, Antoni Puig; i tres vocals: Jaume Gener, Joaquim Mir i Joaquim Borrell.

Es continua amb lŽambició de comptar amb un excel.lent equip de competició. El formaren els terrassencs Jaume Remolà, Enric Salvador i Josep López. Van acompanyar a uns excepcionals corredors Santiago Mostajo, Renè Marigil, Joan Escolà, Josep Malé i Salvador Botella, dels quals anomenarem la procedència per lŽordre descrit: barceloní, castellonenc, lleidetà, lleidetà i valencià.